01.02.2012
TEMA 2
TIPOLOGIA DE LES ORGANITZACIONS EDUCATIVES
Enfocaments del concepte organització
A l’hora d’enfocar les classificacions primer mirem les organitzacions des de tres punts de vista:
- La organització com a ciència o com una disciplina: descriu un àmbit de coneixement específic comú a diferents branques, és a dir hi hauria un àmbit comú en diferents disciplines d’organització. Com si fos una vivència això seria un àmbit comú a diverses disciplines. Com exemple es pot veure a l’organització a nivell de sociologia, a nivell de medicina, fins i toti podríem parlar també de l’organització dins de les ciències empresarials o també podem mirar un enfocament més de quins processos es desenvolupen dins d’aquesta organització.
- Organització com procés: conjunt de passos i seqüències ordenats que permeten assolir un objectiu.
- Organització com construcció social: implica un model social de cada moment.
Model social: aquest és el més important
En el nostre camp ens interessa és l’organització com un model social de cada moment. La complexitat de la societat, de la població ha aportat a la vegada a la complexitat de les organitzacions, és a dir a que ara les organitzacions siguin més difícils.
Podem dir que com més complicada és la societat a la que vivim les organitzacions i els processos seran més complicades i més complexes, és a dir que la complexitat de la societat ha portat a la vegada a la complexitat de les organitzacions “dime que organizaciones tienes y te diré en qué sociedad estás”.
Taxonomies
Un concepte important a tractar a l’hora de parlar d’organitzacions educatives és la taxonomia. Les taxonomies són instrumentals i serveixen per a poder comprendre el funcionament de la realitat, tenen un sentit didàctic, però no poden reduir tota la realitat i diversitat institucional.
Classificació de les organitzacions educatives
Existeix una classificació a l’hora de parlar d’organitzacions educatives que és la següent:
-La diversitat d’organitzacions educatives és elevada, han estat molt nombrosos els esforços per esquematitzar la pluralitat d’alternatives.
-La diversitat d’organitzacions educatives és elevada, han estat molt nombrosos els esforços per esquematitzar la pluralitat d’alternatives.
- -Les taxonomies sobre el tipus d’organitzacions són molt diverses.
- -Les diferents classificacions responen a criteris més o menys generalitzables.
Grups socials/d’iguals
Pel que fa als grups d’iguals hi podem parlar de dos tipus:
1. Grups primaris: Cooley al 1909 els defineix com un grup que es caracteritza per l’associació i cooperació cara a cara dels seus membres, units per llaços personals i emocionals. Són grups amb molt poca estructura, i hi ha relacions cara a cara entre els membres. Aquests són primaris perquè són fonamentals per a la formació de la naturalesa social i els ideals de l’home (la família, un grup d’amics, etc., i dintre del grups d’amics hi ha una relació molt directa i hi ha un llaços molt forts).
2. Grups secundaris: Olmsted al 1972 deia que la relació dels membres dels grups secundaris són molt fredes, el nombre d’elements dintre del grup és molt important, les relacions són més impersonals, són racionals, és a dir, no són tan espontànies, i existeix una relació contractual com és un exemple la relació d els companys de feina. El que pot succeir és que en un treball hi hagin relacions en grups secundaris i desprès (si marxes de la feina) es transforma en un grup primari. Aquests grups es caracteritzen per tenir gran quantitat de membres, el que no permet la proximitat entre ells i generalment la duració és breu (un club social, un grup d’assistència social, etc.).
2. Grups secundaris: Olmsted al 1972 deia que la relació dels membres dels grups secundaris són molt fredes, el nombre d’elements dintre del grup és molt important, les relacions són més impersonals, són racionals, és a dir, no són tan espontànies, i existeix una relació contractual com és un exemple la relació d els companys de feina. El que pot succeir és que en un treball hi hagin relacions en grups secundaris i desprès (si marxes de la feina) es transforma en un grup primari. Aquests grups es caracteritzen per tenir gran quantitat de membres, el que no permet la proximitat entre ells i generalment la duració és breu (un club social, un grup d’assistència social, etc.).
Hem de saber que el primer agent de socialització és la família. Abans el concepte de família era la mare, el pare. Ara en el concepte de família no té per que haver una mare, un pare, o on hi ha dues mares o dos pares.
Socialització
Entre els grups anteriorment esmentats conviu el concepte de socialització.
Quan parlem de socialització parlem del procés que segueix tot individu des del seu naixement pel qual aprèn i interioritza els requeriments de la societat en la que viu, és a dir que interioritza els requeriments que la societat li demana per tal d’incorporar-se dins d’un grup. Aquesta integració és bàsica per la formació de la personalitat de l’individu.
Aquest és el procés mitjançant el qual un individu aprèn a conviure amb altres, alhora que va formant la seva pròpia personalitat. Té una gran importància en les primeres fases de la infància, però dura tota la vida de l’individu.
El procés de socialització es produeix gràcies a la existència d’uns agents socials que són: la família, l’escola, les relacions entre iguals i els mitjans de comunicació de masses, encara que aquests grups van canviant ja que no són estàtics sinó dinàmics. I hem de saber que durant els primers 9 anys de vida tot el que aprèn l’alumne és fonamental.
Tipus de socialització
Hi podem trobar diferents 3 tipus de socialització:
- Socialització primària: té lloc en la infància mitjançant ella, s’interioritzen els aspectes més importants de la societat. En aquesta etapa el nen aprèn que espera de la seva pròpia conducta i de les demés. En aquests moments l’individu és acrític, rep tota la informació al mateix temps que va formant-se la seva pròpia personalitat.
- Socialització secundària: durant aquesta fase l’individu aprèn valors que corresponen a les funcions que l’individu va a desenvolupar en la vida adulta. S’interrelacionen les normes que tenen a veure amb el món professional i ideològic, és a dir, comença ha haver-hi normes que tenen a veure amb aquests mons. Ja no és la família la q decideix, és la forma d’agrupament i la tria d’amics i d’altres entorns socials els que ajuden a aquesta socialització.
- Socialització terciària: en aquesta tercera fase és fa referència a tota aquella gent adulta que en un moment donat aquesta gent adulta no esta contenta amb tot el que han anat aprenent, és a dir se senten desenganyats o descontents amb tot lo après dins d’un determinat context cultural, i en un moment donat decideix no assumir o interioritzar els valors o normes de la societat o cultura en la que està vivint. Aleshores assumeixen o interioritzen les normes i valors d’una altra cultura o societat. Qui es dedica a això són els sociòlegs, els pedagogs,...
Organització com construcció: Model global
Àmbits de les organitzacions
Hem de saber que des dels àmbits organitzacionals, per una banda són d’àmbit informal, els quals es dediquen a l’estudi d’aquesta organitzacions com són psicòlegs, sociòlegs, antropòlegs, etc, i per l’altra banda són d’àmbit formal, com poden ser els economistes, les mestres, metges, etc.
Organitzacions informals (sociòlegs, psicòlegs...):
- Sense estructures establertes
- Organitzades a partir de vincles
- Associades a la socialització primària: grup d’amics, família
- Grups primaris
o Famílies
o Grups d’amics
o Agrupaments informals
Organitzacions formals (metges, mestres, economistes...):
- Amb finalitats i fites explícites (objectius molt clars)
- Amb estructures establertes
- Associades a la socialització secundària
- Grups secundaris
- De caràcter:
o Cultural: museu
o Econòmic: banc
o Sanitari: hospital, mútua
o Educatiu: escola, universitat, biblioteca
Diapositiva
Característiques específiques de les organitzacions educatives
- Complexitat de l’entorn: perquè dins de la institució educativa el nombre de components personals que intervenen és molt gran i tracten temes diferents. No parlem de l’entorn només geogràfic sinó també de components personals. Pot ser una escola rural o de ciutat; pública, privada o concertada; unitària o amb varies línees;amb molta o poca diversitat; d’un barri de classe alta o baixa; només d’educació infantil o primària o barrejada amb secundària; etc.
- Indefinició d’objectius: les institucions tenen objectius poc clars, com per exemple els canvis en batxillerat.
- Inmaterialitat dels seus elements: Hi ha molts elements que no són materials.
- Pluralitat de centres i d’alumnat: Com a mínim a l’escola pública, l’alumnat no està triat, hi ha molta més pluralitat que en altre tipus de centres. Podem trobar centres amb més d’una línea per curs, o que només faci primària, etc.
- Escasa autonomia
- Direcció no professional: Per fer de director s’hauria de tenir un curs de 300/400 hores en direcció d’empresa o estar llicenciat a empresarials, però no es fa, no és un requisit. En principi la durada de candidatura és de 4 anys, i l’equip directiu decideix si vol continuar o no. En cas de què el director vulgui continuar, s’ha de valorar la seva feina. En principi la valoració l’ha de fer l’inspecció, que parla amb la gent que està implicada amb el centre: mestres, Consell Escolar, etc. Fins i tot es pot fer una valoració pedagògica, presenciant una classe d’aquesta persona. En cas de què l’informe sigui negatiu, automàticament es desestima i es demana un altre candidat; si l’informe és positiu passa a una comissió que decideix si és bo o no. Si ningú vol ser director .....
- Inestabilitat dels recursos: els governs concedeixen el que es demana com habilitar les aules, diners, formació contínua pel professorat, adsl, etc. El problema és que quan canvia el govern també canvia la concessió de recursos segons el pressupost que es concedeixin a educació.
Organitzacions educatives. Taxonomia en funció de l’àmbit educatiu
Diapositiva
- De l’àmbit d’educació formal
- De l’àmbit d’educació no formal. ludoteques
- De l’àmbit informal (en creixent augment): Homeschooling
Organitzacions educatives: Taxonomia de centres d’Educació No Formal de l’Ajuntament de Barcelona (Vemis, 2002)
1. Lleure
2. Cultura
3. Comunicació
4. Esports
5. Societat
6. Suport social
7. Cooperació
8. Medi ambient
9. Economia social
10. Salut
Organitzacions educatives: Taxonomia de centres d’Educació No Formal
1. Centres de promoció participativa
2. Centres de formació ocupacional
3. Centres d’acció compensatòria
4. Centres d’acció amb minories
5. Centres d’actuació a distància
(Ferrández y Gairín, 1985)
Una alumna de pedagogia va fer la següent classificació dels centres d’educació no formal:
És interessant perquè destaca 4 variables d’entre les quals hi ha la dimensió territorial com a innovació.
Depenent de qui feia la gestió, es podia classificar a nivell local, regional, estatal o internacional.
Finalment classifica a les persones per edat en: infància, adolescència, adults i 4ª edat.
Criteris de regulació i formalització
Les institucions són sistemes oberts, per tant, estan influenciats per factors interns i externs:
- Regulació interna: els factors interns formalitzen la institució. Normatives, lleis, dependències jeràrquiques, economia, etc
- Explicitació interna: Els factors externs regulen la institució. Un cop s’ha fet la regularització externa, hi ha una sèrie de coses que canvien dintre de la institució. Grau en que queden registrats les normes, procediments, comunicacions, etc.
Podem correlacionar las dos variables anteriors. Es dir que les institucions educatives per la seva tipologia i naturalesa s'ubiquen en quadrants específics, encara que és més prudent i convenient identificar el seu posicionament dins de l'esquema de manera particular i especifica.
DiapositivaL'autonomia es una altre variable classificadora de les organitzacions educatives.
Elements que augmenten la Regulació des de l'exterior: normatives, lleis, dependències jeràrquiques d'altres organismes, congregacions i ordres religioses, supervisió i inspecció, requeriments econòmics, compliment de criteris, normes de qualitat etc.
La formalització és un tret fonamentalment de les estructures, encara que present i visible en altres components institucionals. La formalització té els seus orígens en els estudis de Max Weber sobre la burocratització i en la definició explícita (i formal) de com, quan i qui havia de realitzar les diferents tasques identificades. En definitiva suposa el grau en què les normes, procediments instruccions i comunicacions queden registrats. La formalització implica portar registres, crear documents, manuals de qualitat i procediment, normes de convivència, etc. Formalitzar és explicitar.
L’Autonomia és una altra variable classificadora de les organitzacions educatives
En aquesta imatge, la UAB presenta una formalització interna molt marcada i una regulació externa més o menys al mig. Les institucions educatives per la seva tipologia i naturalesa se situen en quadrants específics, encara que és més prudent i convenient identificar el seu posicionament dins de l'esquema de manera particular i específica.
Fer de la informació, coneixement. (Com a curiositat)
DiapositivaDiapositiva
Es retén un 5% del que s’escolta, si ho llegeixes un 10 %, si ho veus un 20%, etc. La conclusió és que es retén molt més utilitzant mètodes interactius.
